Els orígens de l’espiritualitat jerònima

Sant Jeroni (340-420), pare i doctor de l’Església, fou un gran exegeta. Interpretà la Sagrada Escriptura i ens va deixar uns bons comentaris de la Paraula de Déu. Escriví també diverses cartes plenes de consells i normes monàstiques. I traduí la Bíblia al llatí (Vulgata).

Carisma jerònim

L’Orde de sant Jeroni és un orde monàstic-contemplatiu que té com a carisma propi i diferencial, la lloança divina i l’estudi amorós de la Sagrada Escriptura, en un ambient de solitud i de silenci, camí per a la unió amb Déu. Per tant la vocació de la monja jerònima només es pot comprendre des de Déu; només té sentit per als qui Déu ocupa el lloc preeminent en la seva vida. No som res més que cristianes però volem ser cristianes més radicals.

El P. Sigüenza, monjo jerònim i historiador de l’orde, ens diu: “Té determinat aquest Orde des dels seus començaments ser petit, humil, amagat i recollit, portar als seus fills per un camí estret, ocupant-se contínuament de la lloança divina; pregant, cantant i plorant pels pecats del nostre món i servir l’Església.”

Des de la sortida fins a la posta del sol, lloem el nom del Senyor!

Suposats els tres vots de pobresa, castedat i obediència, per a la monja jerònima el Culte diví és la seva vida, en això pretenem assemblar-nos a sant Jeroni: “passar dia i nit en les contínues lloances de Déu, cantar salms i celebrar amb especial devoció l’Ofici diví.” (Sig. I, 316b).

Però la monja/el monjo, no en té prou amb les lloances de l’oració litúrgica que la congreguen set vegades al dia a lloar el Senyor en comunitat. Totes les seves accions, tota la seva vida ha de ser una continuada lloança. Sant Jeroni deia que el nostre orde sempre tindrà raó de ser perquè “sempre haurem de lloar Déu”. En realitat “aprenem a fer aquí a la terra, el que un dia farem eternament en el cel”.

La Paraula de Déu, gelosament estudiada i traduïda en paraules i obres, fou el fonament de l’espiritualitat jerònima. Sant Jeroni insisteix tothora com la relació íntima amb Déu s’aconsegueix amb l’ús assidu i espiritual de la Sagrada Escriptura. En ella hi trobem la font i l’estímul de la nostra vida interior. Per això ens diu: “el desconeixement de les Escriptures és el desconeixement de Crist”.

Tots els Pares del monacat coincideixen en que la Lectio divina –aquesta rumia amorosa de la Paraula de Déu- és el fonament de la vida espiritual del monjo. No n’hi ha prou amb llegir, cal meditar, “triturar” en el pensament i en el cor aquesta Paraula de Déu, fer-ne oració i vida. Per això la Lectio divina és fonamental en la nostra vida.

El binomi lectura-oració caracteritza la vida del monjo/de la monja, com bellament expressa sant Jeroni en la carta a Eustoqui: “Quan pregues, parles al teu Espòs; quan llegeixes, ell et parla a tu”. Tota l’existència en els nostres monestirs, en el seu conjunt i en detall, ha d’estar ordenada a facilitar una vida eminentment contemplativa: “Crist és el nostre tot...” (Ep 66,8 A Pammaqui).

I per assolir la unió amb Déu, la monja necessita un ambient de solitud (de temps de cel·la) i de silenci. Un silenci en el que fàcilment hom comprova que és el que ens impedeix escoltar a Déu dins nostre. Un silenci necessari per a poder rebre la Paraula de Déu, que per a esdevenir fecunda ha d’ésser acollida en el silenci. L’hospitalitat forma part del carisma jerònim. Sant Jeroni i Santa Paula, en la més pura tradició monàstica, a Betlem “tocant al monestir edificaren un hostal, no fos cas que, si tornessin Josep i Maria, no trobessin hostalatge...”. Aquest és el sentit que té per a nosaltres el Casal Bellesguard. L’orde sempre invocà a Maria com a Patrona especialíssima, doncs veia en Ella el model acabat de vida contemplativa, silenciosa i amagada.